Perversa felicitat!

Hi ha moments en la vida que un pilar manté l'equilibri i aquesta era la funció de la Nira! Sovint a la nit abans d'anar a dormir jugàvem, si no era jo era ella la que em provocava i jo responia esperant que bufés, perquè alliberés el seu instint de felí caçador, ja que clar a casa no tenia cap ratolí jaja.. I després de l'esbarjo arribava el moment de la reflexió i sempre es resumia amb la mateixa frase: "Petita has arribat quan més falta em feia, has sabut llegir el meu cor, veure't dormir al meu costat mentre faig feina de la universitat em fa molt feliç", però precisament això, la felicitat és la paraula més perversa que existeix, en qüestió d'un instant pot convertir-se en una tragèdia.



Hi ha persones, i jo en soc una d'elles, que necessitem acomiadar-nos de les vides que més estimem, encara que l'ànima ja s'hagi alçat el cos roman i abans de ser enterrat el cor ens demana una última "conversa". Una fotografia, una gravació, un dibuix,... res pot substituir en nosaltres l'impuls que ens determina imperiosament a si us plau poder acomiadar-nos d'ella la Nira o ell el meu avi, qui va morir quan jo tenia 15 anys però com me l'estimava molt vaig entrar a la càmera, i tot i comprendre perquè no em mirava, sí que li vaig poder dedicar unes paraules de comiat.



Quan tenia 13 anys em deien que serviria per jugar a bàsquet doncs només faig 1,86m i ja tinc 33 anys jaja, també que tenia molt bona vista doncs ja porto ulleres des del 2008, i finalment que mai em trencava res doncs el 5 de maig de 2011 de miracle que no em parteixo en dos ni més ni menys que l'artèria aorta i altres múltiples ferides greus. Sort que no em van dir mai que viuria molts anys...



...però per pròpia experiència sí crec en una cosa i es que cap de les 150 víctimes mortals en l'accident aeri del 24 de març va patir en cap moment. Ja ho explicaré en el llibre que lentament estic escrivint i en el que vaig avançant; en el meu informe mèdic res justifica l'espai temporal en blanc que tinc des de l'inici de la caiguda on em vaig aferrar amb els dits a la neu intentant salvar la situació i passant pels minuts agònics a l'aigua cridant com un desesperat suplicant auxili (testimoni del guarda forestal que m'acompanyava) mentre em dessagnava i a la vegada entrava en hipotèrmia. Vaig rebre un fort cop al cap però amb danys superficials únicament i sense pèrdua del coneixement fins que em van sedar a l'hospital per ser operat d'urgència. Arriba un punt crític on qui governa la nostra persona és un altre i no som nosaltres, per això penso que els últims moments (no segons, parlo de molts minuts) abans de caure l'aparell contra la muntanya, inclús ni les pròpies víctimes ho van viure, segurament ens hem horroritzat més nosaltres des de fora que els propis afectats.



I això que escric no és amb cap inspiració oportuna, ni amb ganes de fer de catedràtic de la saviesa. Tot és escrit des del sentiment i sobretot l'anterior paràgraf des de l'experiència, una d'aquelles que no desitjaria ni al meu pitjor enemic!